dijous, 19 d’octubre del 2017

El Procés i el Test de Bedchel

Fa dies que és pràcticament impossible encendre la televisió i no veure a la pantalla, sigui l’hora que sigui i sigui quin sigui el canal, un programa on no es parli del nou culebron que res té a envejar a les telenovel·les de després de dinar: El Procés. Amb una trama que enganxa, tot i que de vegades és molt repetitiva, aquesta sèrie té molt en comú amb moltes sèries i pel·lícules: no passaria el Test de Bedchel. 

Per si no ho sabíeu, aquest test apareix per primera vegada a una tira còmica anomenada The Rule, i és una eina molt útil per denunciar el pobre paper que la dona té a la indústria cinematogràfica. El test és molt senzill, ja que simplement consisteix en respondre tres preguntes per tal d’avaluar el paper de les dones al film: 
1. A la pel·lícula hi surten com a mínim dos personatges femenins.
2. Aquests personatges han de parlar l'una amb l'altra en algun moment.
3. Llur conversa ha de tractar sobre quelcom que no sigui un home. Aquesta regla no està restringida a les relacions romàntiques, sinó a qualsevol conversa que impliqui un home (p. ex., dues germanes parlen sobre el seu pare). 

Més enllà d’això, la crítica que vull manifestar és la poca visualització que la dona té tant a la societat catalana com a l’espanyola, i especialment a l’esfera política. Compareixences del Govern on al primer pla de la càmera no apareix ni una dona, espais polítics que sembla que només tinguin una dona important, Taules per la Democràcia que fan rodes de premsa i deixen a les dones a segona fila tapades per homes, tertúlies televisives on no hi ha cap dona o la proporció és 2 a 6…aquests últims dies s’evidencia la necessitat de feminitzar la política. 

Aquesta feminització de la política, però, no parla només de números: no ens serveix de res la quota femenina si només serveix per visibilitzar a una o dues de les nostres companyes o per deixar tranquil.la la consciència d’algun productor o director de televisió: la feminització de la política va més enllà, molt més enllà, i implica un canvi en les pràctiques i el llenguatge. Abandonar la política de la testosterona, del “yo soy más chulo que nadie” no és fàcil, però és necessari: si volem trobar una solució política a un problema polític, però una solució de veritat i no pas cap tipus de pedaç, necessitem una política basada en el respecte mutu, en la voluntat de diàleg, en les ganes d’escoltar-nos i, sobretot, en la sororitat i l’empatia. Aquests valors han de ser els que prevalguin tant a l’esfera pública com a la privada: no passa res si de vegades semblem dèbils, no passa res si de vegades hem d’assumir errors. Humanitzem la política, ens hi juguem molt, i abandonem d’una vegada el bel·licisme i la guerra de trinxeres. 


Si volem ser valentes, en aquests moments l’únic que podem fer amb voluntat de que tingui resultats absolutament positius és demanar diàlegs. Parlin, senyors. Dialoguin. I recordin que som el 50% de la població i no oblidem que existim, per molt que ho intentin.

dimecres, 14 de juny del 2017

Señorías, el machismo fuera del hemiciclo

Les dones hem d’aguantar el masclisme a totes les esferes de la nostra vida. La llar, el carrer, les aules, les institucions, les relacions, les organitzacions…a ben pocs espais n'estem segures. Moltes vegades es diu que si quelcom s’impulsa des de les institucions, amb molta probabilitat acabarà impregnant la societat. La igualtat és una d’aquestes coses que s’ha intentat difondre, adoptant, per exemple, el sistema de quotes, així com les llistes cremallera. El problema, però, és el mateix de sempre: una de cal y una de arena, que en diuen. Per molt que s’intenti adornar, la situació és la mateixa que anys enrere: queda un llarg, molt llarg, camí per feminitzar les institucions, la política, l’esfera pública en general, i això no es farà mitjançant solucions parcials. Cal un profund canvi.

Aquesta reflexió sorgeix arran del que ha succeït al voltant del debat de la Moció de Censura presentada contra Mariano Rajoy per part del grup confederal d’Unidos Podemos (posaria el nom formal, però ja ens entenem). Irene Montero, amb la que alguna discrepància tinc, va fer ahir 13 de juny una de les millors intervencions parlamentàries que recordo (i sóc una d’aquelles frikis que aguanta durant hores el canal del Congrés en streaming), fet pel qual ha estat felicitada, fins i tot, per diputades d’altres partits. El moment de ‘gràcia’, per dir-li d’alguna manera, ha arribat de la mà, com no, de Rafael Hernando, del PP, conegut pel seu poc decoro parlamentario (ara que està tant de moda aquest debat). Hernando, no content amb respondre a la proposta de la moció amb mentides i males arts, ha donat el cop més baix que se li recorda (i això que, fa uns anys, va estar a punt de pegar a un altre diputat als passadissos): s’ha fet ressò d’aquestes opinions sobre l’alt nivell de Montero, una noia sobradament preparada i amb una fermesa i decisió envejables, però per comparar-la amb Pablo Iglesias, però no volent entrar al joc per “no afectar a la seva relació”. La indignació ha ressonat molt més enllà del Congreso de los Diputados, on moltes parlamentàries, davant la passivitat de la presidenta de la cambra Ana Pastor (que només ha obert micròfon per demanar silenci), han protestat. Les xarxes s’han omplert de tuits farcits de la paraula "vergonya", o de la paraula "fàstic", i fins i tot les tertúlies televisives han mostrat el seu rebuig (bé, no tothom, ja coneixem el nivell). Però la indignació, com sempre, s’apaga ràpid. 

Una vegada més s’ha demostrat que no importa com de preparada sigui la dona, com de bé hagi fet un discurs, com d'eficient sigui treballant, la iniciativa que demostri, com d'intel.ligent sigui…l’únic que importarà a un sector de la població, encara massa gran, serà la seva parella. Ser "la nòvia de”, ser "la parella de”, ser “la dona de”. I aquest comentari d'Hernando no tindrà cap tipus de càstig electoral, no tindrà cap tipus de conseqüència dintre del partit tampoc, com és prova que just després de deixar anar això moltes diputades del Partit Popular l’haginn aplaudit i li haginn rigut la gràcia, com si res. 



Tal i com ha dit Leticia Dolera, en un tuit que s’hauria d’emmarcar, 'De qué sirven vuestros minutos de silencio contra al violencia de género si luego en la tribuna os comportáis como unos machistas?’. Señores diputados, el machismo se lo dejan ustedes al fondo del armario antes de vestirse y salir a la calle, perquè ja n'estem ben tipes. 

dimecres, 11 de maig del 2016

La Responsabilidad

Cuando eres una niña pequeña y quieres tener un animal de compañía, una mascota, los mayores te ayudan a convencer a tu madre o a tu padre regalándote el argumento de que "tener una mascota te hace más responsable", así que tú lo usas todas las veces que puedes, y más, mientras obtienes un no constante de tus padres. Algunos adultos, pero, parece que olvidan esto de la responsabilidad, aunque tengan o hayan tenido una mascota; y este es el caso de Mariano Rajoy.

Si vas por la calle y tu perro (por poner un ejemplo) muerde a alguien, como ama del perro correrás a pedir perdón a la persona a la que ha mordido el perro (si eres una persona educada, claro), asumiendo la responsabilidad aunque no hayas sido tú quien ha mordido a alguien. Pues bien, más de uno de los "perros" de Mariano Rajoy, esto es, personas por debajo suyo en el organigrama del PP, se han dedicado a realizar mordidas constantes en presupuestos municipales, en contratos y en otras operaciones públicas durante años, pero él parece no tener ninguna intención de asumir ni un poco de responsabilidad.

Hay alguien que pueda creer que Mariano Rajoy, en una organización tan centralizada como es el Partido Popular, no sabía nada? No se dio cuenta de que se había reformado parte de la sede central de su partido en negro? No sabía nada de la financiación ilegal, practicada desde el nacimiento de su partido? Pues parece que no, que no sabía nada de esto ni de los múltiples casos de corrupción en los que su partido está implicado en las distintas comunidades autónomas, tramas incluso interconectadas.

Pese a todo lo que ha salido en los últimos años, Mariano Rajoy no ha asumido su responsabilidad, se escuda en que él no puede estar pendiente de todo. Vamos a ver: por mucho que tú delegues las diferentes tareas a realizar dentro de la organización en distintas áreas y personas, como delegador siempre queda el derecho (y también el deber) de controlar como se lleva a cabo aquello que delegas, y eres el responsable último de la organización frente al público, frente a todo aquel que no pertenece a la organización.

Por lo tanto, y para ver si así Mariano aprende un poco lo que es la responsabilidad, propongo que, durante la campaña, alguien le regale una mascota, un perrito por ejemplo, para él, no para su hijo o su mujer. A ver si así asume algo de responsabilidad por alguna cosa.

dimarts, 8 de març del 2016

Feliz Día del Hipócrita

Hoy 8 de marzo es el Día de la Mujer Trabajadora. Hoy no celebramos nuestro sexo, no celebramos nuestro género, no queremos que nos felicitéis como "a la persona que hace mis días mejores" o como "a esas maravillas de la naturaleza". No. Hoy lo que menos queremos es que nos felicitéis: lo que queremos es que luchéis a nuestro lado, que es al fin y al cabo de lo que se trata hoy, de visibilizar la lucha que tantas y tantas mujeres han librado antes que nosotras por nosotras, las mujeres del futuro. 

Pero vamos a lo que vamos... Hoy amigas, seguro que os habréis encontrado a un no pequeño grupo de hombres que normalmente muestran su vena machirula en Facebook, o en las relaciones del día a día, celebrando nuestra lucha. Ya, ya veo. Esos hombres que se dedican 364 días del año (365 días en año bisiesto) a llamar a las feministas "feminazis", a ningunear nuestra lucha diaria, nos felicitan por esta misma lucha. Tranquilas, la coherencia no se encuentra en ellos, no podemos esperar más. Os voy a dar un apunte: como Angela Davis dijo mucho antes que yo, el feminismo no es más que la  idea radical de que las mujeres somos personas. Así que antes de querer ridiculizarnos, de acusarnos de querer exterminar a la mitad de la población, antes de cuestionaros las leyes de paridad preguntandoos "y si hay un hombre mejor que esa mujer?, antes de ir afirmando que "en la actualidad ya hay igualdad", parad un momento y coged un libro de texto: cuántos nombres femeninos estudiamos en Historia, por poner un ejemplo? Ahora coged un diario: vaya, una noticia sobre una empresa del IBEX35...cuántas mujeres hay en sus Consejos de Administración? Ahora mirad una noticia sobre un parlamento: están la mitad de los escaños, en representación fiel de como es la población representada? 

Las mujeres feministas sabemos, hombres del mundo, que a muchos os da miedo perder la posición de dominancia que teneis al nacer sólo por ser hombres y porque vivimos bajo patriarcado. Los micromachismos de nuestro día a día impregnan nuestras relaciones sociales, así como el miedo que tenemos algunas a ir solas por la calle a según qué horas por según qué lugares (miedo que no alivian los cuerpos de seguridad del Estado o de Catalunya, sino todo lo contrario), pero nuestra lucha no se detiene, sigue avanzando, porque muchas antes que nosotras lo tenían mucho más difícil y siguieron adelante. 

A lo que voy es que no necesitamos que hoy nos felicitéis por nuestro género, que al fin y al cabo es una construcción social, sino que necesitamos que nos acompañéis los 365 días del año en nuestra lucha, porque aún queda mucho para que el horizonte de la igualdad sea una realidad, para que el único techo de cristal sea el de algunos edificios. 

Feliz lucha, compañeras! 


dijous, 18 de febrer del 2016

L'art del pacte

L'art del pacte, l'art d'aconseguir posar-te d'acord amb un altre, l'art d'aconseguir que l'altre deixi de banda alguns dels seus interessos per passar a defensar i compartir el màxim dels teus interessos.

Constantment sentim des de la mitjanit del 20 de desembre (i fins i tot mesos abans) que els partits hauran d'arribar a amplis consensos per tal de passar la investidura, així com per formar govern. I arriba un punt que sembla que per alguns periodistes és un drama que hi hagi tanta negociació, que Espanya no tingui govern encara, i és que la falta de costum és el que té. Majories absolutes, grans resultats electorals, petits pactes tancats a hotels...la política espanyola poc ha hagut de parlar de pactes pel que fa a governar. Ens podem preguntar: és saludable que Espanya en 40 anys no hagi tingut govern de coalició? Ha fet bé això per la política espanyola? Ha 'malcriat' l'electorat espanyol els partits tradicionals? 

Veiem els líders del PP nerviosos, angoixats, davant la possibilitat d'un govern de Sánchez recolzat per tota mena de partits diferents (tots ells, segons aquests mateixos personatges, o perillosos, o antidemocràtics, o proetarres...malgrat ser tots legals), i es dediquen a llençar consignes per intentar posar nerviosa la població. Es posarà nerviós l'electorat? O té ganes de, per fi, veure els polítics suar la gota grossa per aconseguir portar endavant el país? 

Les negociacions avancen, tothom mou fitxa mentre Rajoy encara corre darrere el tren que fa temps va deixar l'estació. Mentre representants com Alberto Garzón (demanant reunions a 4 bandes) o Pablo Iglesias (dissenyant davant les càmeres el seu govern ideal) fan el seu cop d'efecte, el líder del partit més votat juga un trist paper d'espectador per haver intentat colar-li un gol al rei, mentre el líder del partit que va rebre l'encàrrec de formar govern sembla més aviat un bomber (una mica maldestre, això sí), intentant apagar focs dins i fora el seu partit.

Entendran millor ara els polítics espanyols com funciona la política catalana després d'haver de jugar a un complex terreny de joc a l'estil del català? La política espanyola deixa d'assemblar-se a la Liga BBVA per evolucionar cap a la catalana, que juga la seva Premier League particular des de fa anys.

dimecres, 3 de febrer del 2016

És aquesta la Unió Europea que volem?

Des de fa ja unes quantes setmanes, cada cop que sento algun polític "unionista" espanyol dir que si Catalunya s'independitza, els catalans ja no serem europeus, no em preocupo. És més, em sembla una bona idea fins i tot. 

He estat sempre una ferma defensora de la Unió Europea, somio amb una UE que sigui una veritable unió de totes les europees i els europeus. Per desgràcia, però, cada cop sembla més clar que la UE és la unió de tot menys dels ciutadans: des de negociar grans tractats a la nostra esquena que rebaixarien la legislació que tant ens ha costat construir fins la poca solidaritat que mostren els països del nord envers els del sud, cada cop que una notícia d'aquest tipus surt a la premsa, la meva esperança es debilita una mica més. Si avui els europarlamentaris de la Gran Coalició han votat en contra que els Estats debatin i facin referèndum sobre el TiSA, el que més em preocupa de les notícies que arriben des de Brusel.les i Estrasburg són les de la temàtica de refugiats i refugiades. També les no-notícies. 

Des de fa mesos ja, la guerra porta milers de persones cada dia a abandonar casa seva jugant-se la vida. Els països europeus, que són dels que més armes venen (molt interessant aquesta notícia de La Marea ¿Quién se lucra con el negocio de la guerra?), però, no han mogut un dit des d'aleshores. I bé, potser millor que no ho haguessin fet. Les xifres de reassentament són ridícules, Grècia (que si no té prou ja amb la seva situació econòmica i social) treballa amb dificultats per ajudar totes les persones que arriben a les seves costes, i la resta de països construeixen murs físics per contenir l'onada. Per si la construcció de murs físics no és suficient, també n'intenten construir de psicològics: a qui no se li remogui alguna cosa per dins en llegir coses com la llei danesa que permet requisar els objectes de més valor dels refugiats, o en escoltar europarlamentaris exigint multar a les autoritats gregues per negar-se a fer donar la volta als vaixells que arriben, és que no té consciència ni té res. On queda la fraternitat? I la sensibilitat? I l'empatia? 

Fa uns dies, veia i compartia al Facebook una imatge d'una onada de gent pujant a un vaixell: eren europeus, embarcant al nord d'Àfrica, fugint de la Segona Guerra Mundial. Sembla lluny tot això, oi? Doncs no tant. Només cal que mirem a les nostres fronteres per trobar els mateixos ulls temorosos que només busquen fugir de la guerra per intentar sobreviure. 



Acabo amb la frase amb la qual he titulat l'entrada: és aquesta la UE que volem, la Unió Europea liderada per la branca més racista i xenòfoba dels polítics europeus? O és hora ja de consolidar el suport a una nova unió, basada en les persones i no en els poders econòmics? 

diumenge, 31 de gener del 2016

Una nova aventura

En els últims anys m'ha tocat iniciar moltes aventures, entrar a molts territoris desconeguts, però crec que humilment puc dir que n'he sortit victoriosa. 

Abandonar el petit univers d'un institut de barri discret a Barcelona per arribar al gran univers d'una universitat mai és fàcil, i menys si ets vergonyosa, però no hi ha més remei. Has de respirar fons el primer dia, tancar els ulls, i pensar amb força que tot anirà bé. I al final, com tot en aquesta vida, una s'acostuma, aprèn a viure en aules grans, a pensar en classes poblades, i a fer exposicions amb 180 ulls clavats a sobre. 

Les aventures que més m'han agradat, però, i de les que més he après fins ara, són les relacionades amb el món de la política. No hi ha millor premi per una persona a qui agradi la política que el cicle electoral que portem vivint des del 2014: 4 comicis, un de cada tipus, en els quals el meu grau d'implicació no ha parat de créixer. Des del "per fi puc votar!" de les Europees del 2014 fins el "formo part de l'equip de xarxes i sóc apoderada!" de les Generals del passat 20 de desembre només ha passat poc més d'any i mig. En aquest temps m'he fet simpatitzant, he fet fotografies, he dominat Twitter i he conegut a persones meravelloses i úniques. 

La millor aventura de totes ha estat, sens dubte, En Comú Podem i les Generals del 2015. Poder viure una campanya electoral des de dins és increïble: anar a casi tots els actes, haver d'estudiar en els viatges de metro i abans que comencin les intervencions perquè tens finals, seguir entrevistes fins tard malgrat tenir examen al matí següent...tot val la pena si el diumenge de torn, essent apoderada i després d'un dia d'aguantar a gent enfurrunyada perquè hi ha cua, ajudes a una taula electoral a comptar vots i, de cada 4 sobres, 2 contenen la teva papereta. Tota la feinada de moltes setmanes és recompensada per la il·lusió i la confiança de la gent. Rebre les mirades de complicitat de les apoderades i apoderats d'altres partits, companys per un dia, i que se t'omplin els ulls de llàgrimes. Anar saltant pel carrer, arribar a casa i que els teus pares et donin l'abraçada més forta de la teva vida, la més esperada, l'abraçada de l'"hem guanyat!!!!!". Sense paraules. 

Així doncs, després de tot, sembla que encara em queden moltes aventures per viure. Una d'elles, i m'ho plantejo més com un repte, és aquest bloc. Ser capaç de mantenir-lo i no oblidar-lo sí que serà una aventura!