L'art del pacte

L'art del pacte, l'art d'aconseguir posar-te d'acord amb un altre, l'art d'aconseguir que l'altre deixi de banda alguns dels seus interessos per passar a defensar i compartir el màxim dels teus interessos.

Constantment sentim des de la mitjanit del 20 de desembre (i fins i tot mesos abans) que els partits hauran d'arribar a amplis consensos per tal de passar la investidura, així com per formar govern. I arriba un punt que sembla que per alguns periodistes és un drama que hi hagi tanta negociació, que Espanya no tingui govern encara, i és que la falta de costum és el que té. Majories absolutes, grans resultats electorals, petits pactes tancats a hotels...la política espanyola poc ha hagut de parlar de pactes pel que fa a governar. Ens podem preguntar: és saludable que Espanya en 40 anys no hagi tingut govern de coalició? Ha fet bé això per la política espanyola? Ha 'malcriat' l'electorat espanyol els partits tradicionals? 

Veiem els líders del PP nerviosos, angoixats, davant la possibilitat d'un govern de Sánchez recolzat per tota mena de partits diferents (tots ells, segons aquests mateixos personatges, o perillosos, o antidemocràtics, o proetarres...malgrat ser tots legals), i es dediquen a llençar consignes per intentar posar nerviosa la població. Es posarà nerviós l'electorat? O té ganes de, per fi, veure els polítics suar la gota grossa per aconseguir portar endavant el país? 

Les negociacions avancen, tothom mou fitxa mentre Rajoy encara corre darrere el tren que fa temps va deixar l'estació. Mentre representants com Alberto Garzón (demanant reunions a 4 bandes) o Pablo Iglesias (dissenyant davant les càmeres el seu govern ideal) fan el seu cop d'efecte, el líder del partit més votat juga un trist paper d'espectador per haver intentat colar-li un gol al rei, mentre el líder del partit que va rebre l'encàrrec de formar govern sembla més aviat un bomber (una mica maldestre, això sí), intentant apagar focs dins i fora el seu partit.

Entendran millor ara els polítics espanyols com funciona la política catalana després d'haver de jugar a un complex terreny de joc a l'estil del català? La política espanyola deixa d'assemblar-se a la Liga BBVA per evolucionar cap a la catalana, que juga la seva Premier League particular des de fa anys.

És aquesta la Unió Europea que volem?

Des de fa ja unes quantes setmanes, cada cop que sento algun polític "unionista" espanyol dir que si Catalunya s'independitza, els catalans ja no serem europeus, no em preocupo. És més, em sembla una bona idea fins i tot. 

He estat sempre una ferma defensora de la Unió Europea, somio amb una UE que sigui una veritable unió de totes les europees i els europeus. Per desgràcia, però, cada cop sembla més clar que la UE és la unió de tot menys dels ciutadans: des de negociar grans tractats a la nostra esquena que rebaixarien la legislació que tant ens ha costat construir fins la poca solidaritat que mostren els països del nord envers els del sud, cada cop que una notícia d'aquest tipus surt a la premsa, la meva esperança es debilita una mica més. Si avui els europarlamentaris de la Gran Coalició han votat en contra que els Estats debatin i facin referèndum sobre el TiSA, el que més em preocupa de les notícies que arriben des de Brusel.les i Estrasburg són les de la temàtica de refugiats i refugiades. També les no-notícies. 

Des de fa mesos ja, la guerra porta milers de persones cada dia a abandonar casa seva jugant-se la vida. Els països europeus, que són dels que més armes venen (molt interessant aquesta notícia de La Marea ¿Quién se lucra con el negocio de la guerra?), però, no han mogut un dit des d'aleshores. I bé, potser millor que no ho haguessin fet. Les xifres de reassentament són ridícules, Grècia (que si no té prou ja amb la seva situació econòmica i social) treballa amb dificultats per ajudar totes les persones que arriben a les seves costes, i la resta de països construeixen murs físics per contenir l'onada. Per si la construcció de murs físics no és suficient, també n'intenten construir de psicològics: a qui no se li remogui alguna cosa per dins en llegir coses com la llei danesa que permet requisar els objectes de més valor dels refugiats, o en escoltar europarlamentaris exigint multar a les autoritats gregues per negar-se a fer donar la volta als vaixells que arriben, és que no té consciència ni té res. On queda la fraternitat? I la sensibilitat? I l'empatia? 

Fa uns dies, veia i compartia al Facebook una imatge d'una onada de gent pujant a un vaixell: eren europeus, embarcant al nord d'Àfrica, fugint de la Segona Guerra Mundial. Sembla lluny tot això, oi? Doncs no tant. Només cal que mirem a les nostres fronteres per trobar els mateixos ulls temorosos que només busquen fugir de la guerra per intentar sobreviure. 

Acabo amb la frase amb la qual he titulat l'entrada: és aquesta la UE que volem, la Unió Europea liderada per la branca més racista i xenòfoba dels polítics europeus? O és hora ja de consolidar el suport a una nova unió, basada en les persones i no en els poders econòmics?