El Procés i el Test de Bedchel

Fa dies que és pràcticament impossible encendre la televisió i no veure a la pantalla, sigui l’hora que sigui i sigui quin sigui el canal, un programa on no es parli del nou culebron que res té a envejar a les telenovel·les de després de dinar: El Procés. Amb una trama que enganxa, tot i que de vegades és molt repetitiva, aquesta sèrie té molt en comú amb moltes sèries i pel·lícules: no passaria el Test de Bedchel. 

Per si no ho sabíeu, aquest test apareix per primera vegada a una tira còmica anomenada The Rule, i és una eina molt útil per denunciar el pobre paper que la dona té a la indústria cinematogràfica. El test és molt senzill, ja que simplement consisteix en respondre tres preguntes per tal d’avaluar el paper de les dones al film: 

1. A la pel·lícula hi surten com a mínim dos personatges femenins.

2. Aquests personatges han de parlar l'una amb l'altra en algun moment.

3. Llur conversa ha de tractar sobre quelcom que no sigui un home. Aquesta regla no està restringida a les relacions romàntiques, sinó a qualsevol conversa que impliqui un home (p. ex., dues germanes parlen sobre el seu pare). 

Més enllà d’això, la crítica que vull manifestar és la poca visualització que la dona té tant a la societat catalana com a l’espanyola, i especialment a l’esfera política. Compareixences del Govern on al primer pla de la càmera no apareix ni una dona, espais polítics que sembla que només tinguin una dona important, Taules per la Democràcia que fan rodes de premsa i deixen a les dones a segona fila tapades per homes, tertúlies televisives on no hi ha cap dona o la proporció és 2 a 6…aquests últims dies s’evidencia la necessitat de feminitzar la política. 

Aquesta feminització de la política, però, no parla només de números: no ens serveix de res la quota femenina si només serveix per visibilitzar a una o dues de les nostres companyes o per deixar tranquil.la la consciència d’algun productor o director de televisió: la feminització de la política va més enllà, molt més enllà, i implica un canvi en les pràctiques i el llenguatge. Abandonar la política de la testosterona, del “yo soy más chulo que nadie” no és fàcil, però és necessari: si volem trobar una solució política a un problema polític, però una solució de veritat i no pas cap tipus de pedaç, necessitem una política basada en el respecte mutu, en la voluntat de diàleg, en les ganes d’escoltar-nos i, sobretot, en la sororitat i l’empatia. Aquests valors han de ser els que prevalguin tant a l’esfera pública com a la privada: no passa res si de vegades semblem dèbils, no passa res si de vegades hem d’assumir errors. Humanitzem la política, ens hi juguem molt, i abandonem d’una vegada el bel·licisme i la guerra de trinxeres. 

Si volem ser valentes, en aquests moments l’únic que podem fer amb voluntat de que tingui resultats absolutament positius és demanar diàlegs. Parlin, senyors. Dialoguin. I recordin que som el 50% de la població i no oblidem que existim, per molt que ho intentin.

Señorías, el machismo fuera del hemiciclo

Les dones hem d’aguantar el masclisme a totes les esferes de la nostra vida. La llar, el carrer, les aules, les institucions, les relacions, les organitzacions…a ben pocs espais n'estem segures. Moltes vegades es diu que si quelcom s’impulsa des de les institucions, amb molta probabilitat acabarà impregnant la societat. La igualtat és una d’aquestes coses que s’ha intentat difondre, adoptant, per exemple, el sistema de quotes, així com les llistes cremallera. El problema, però, és el mateix de sempre: una de cal y una de arena, que en diuen. Per molt que s’intenti adornar, la situació és la mateixa que anys enrere: queda un llarg, molt llarg, camí per feminitzar les institucions, la política, l’esfera pública en general, i això no es farà mitjançant solucions parcials. Cal un profund canvi.

Aquesta reflexió sorgeix arran del que ha succeït al voltant del debat de la Moció de Censura presentada contra Mariano Rajoy per part del grup confederal d’Unidos Podemos (posaria el nom formal, però ja ens entenem). Irene Montero, amb la que alguna discrepància tinc, va fer ahir 13 de juny una de les millors intervencions parlamentàries que recordo (i sóc una d’aquelles frikis que aguanta durant hores el canal del Congrés en streaming), fet pel qual ha estat felicitada, fins i tot, per diputades d’altres partits. El moment de ‘gràcia’, per dir-li d’alguna manera, ha arribat de la mà, com no, de Rafael Hernando, del PP, conegut pel seu poc decoro parlamentario (ara que està tant de moda aquest debat). Hernando, no content amb respondre a la proposta de la moció amb mentides i males arts, ha donat el cop més baix que se li recorda (i això que, fa uns anys, va estar a punt de pegar a un altre diputat als passadissos): s’ha fet ressò d’aquestes opinions sobre l’alt nivell de Montero, una noia sobradament preparada i amb una fermesa i decisió envejables, però per comparar-la amb Pablo Iglesias, però no volent entrar al joc per “no afectar a la seva relació”. La indignació ha ressonat molt més enllà del Congreso de los Diputados, on moltes parlamentàries, davant la passivitat de la presidenta de la cambra Ana Pastor (que només ha obert micròfon per demanar silenci), han protestat. Les xarxes s’han omplert de tuits farcits de la paraula "vergonya", o de la paraula "fàstic", i fins i tot les tertúlies televisives han mostrat el seu rebuig (bé, no tothom, ja coneixem el nivell). Però la indignació, com sempre, s’apaga ràpid. 

Una vegada més s’ha demostrat que no importa com de preparada sigui la dona, com de bé hagi fet un discurs, com d'eficient sigui treballant, la iniciativa que demostri, com d'intel.ligent sigui…l’únic que importarà a un sector de la població, encara massa gran, serà la seva parella. Ser "la nòvia de”, ser "la parella de”, ser “la dona de”. I aquest comentari d'Hernando no tindrà cap tipus de càstig electoral, no tindrà cap tipus de conseqüència dintre del partit tampoc, com és prova que just després de deixar anar això moltes diputades del Partit Popular l’haginn aplaudit i li haginn rigut la gràcia, com si res. 

Tal i com ha dit Leticia Dolera, en un tuit que s’hauria d’emmarcar, 'De qué sirven vuestros minutos de silencio contra al violencia de género si luego en la tribuna os comportáis como unos machistas?’. Señores diputados, el machismo se lo dejan ustedes al fondo del armario antes de vestirse y salir a la calle, perquè ja n'estem ben tipes.