dimecres, 14 de juny del 2017

Señorías, el machismo fuera del hemiciclo

Les dones hem d’aguantar el masclisme a totes les esferes de la nostra vida. La llar, el carrer, les aules, les institucions, les relacions, les organitzacions…a ben pocs espais n'estem segures. Moltes vegades es diu que si quelcom s’impulsa des de les institucions, amb molta probabilitat acabarà impregnant la societat. La igualtat és una d’aquestes coses que s’ha intentat difondre, adoptant, per exemple, el sistema de quotes, així com les llistes cremallera. El problema, però, és el mateix de sempre: una de cal y una de arena, que en diuen. Per molt que s’intenti adornar, la situació és la mateixa que anys enrere: queda un llarg, molt llarg, camí per feminitzar les institucions, la política, l’esfera pública en general, i això no es farà mitjançant solucions parcials. Cal un profund canvi.

Aquesta reflexió sorgeix arran del que ha succeït al voltant del debat de la Moció de Censura presentada contra Mariano Rajoy per part del grup confederal d’Unidos Podemos (posaria el nom formal, però ja ens entenem). Irene Montero, amb la que alguna discrepància tinc, va fer ahir 13 de juny una de les millors intervencions parlamentàries que recordo (i sóc una d’aquelles frikis que aguanta durant hores el canal del Congrés en streaming), fet pel qual ha estat felicitada, fins i tot, per diputades d’altres partits. El moment de ‘gràcia’, per dir-li d’alguna manera, ha arribat de la mà, com no, de Rafael Hernando, del PP, conegut pel seu poc decoro parlamentario (ara que està tant de moda aquest debat). Hernando, no content amb respondre a la proposta de la moció amb mentides i males arts, ha donat el cop més baix que se li recorda (i això que, fa uns anys, va estar a punt de pegar a un altre diputat als passadissos): s’ha fet ressò d’aquestes opinions sobre l’alt nivell de Montero, una noia sobradament preparada i amb una fermesa i decisió envejables, però per comparar-la amb Pablo Iglesias, però no volent entrar al joc per “no afectar a la seva relació”. La indignació ha ressonat molt més enllà del Congreso de los Diputados, on moltes parlamentàries, davant la passivitat de la presidenta de la cambra Ana Pastor (que només ha obert micròfon per demanar silenci), han protestat. Les xarxes s’han omplert de tuits farcits de la paraula "vergonya", o de la paraula "fàstic", i fins i tot les tertúlies televisives han mostrat el seu rebuig (bé, no tothom, ja coneixem el nivell). Però la indignació, com sempre, s’apaga ràpid. 

Una vegada més s’ha demostrat que no importa com de preparada sigui la dona, com de bé hagi fet un discurs, com d'eficient sigui treballant, la iniciativa que demostri, com d'intel.ligent sigui…l’únic que importarà a un sector de la població, encara massa gran, serà la seva parella. Ser "la nòvia de”, ser "la parella de”, ser “la dona de”. I aquest comentari d'Hernando no tindrà cap tipus de càstig electoral, no tindrà cap tipus de conseqüència dintre del partit tampoc, com és prova que just després de deixar anar això moltes diputades del Partit Popular l’haginn aplaudit i li haginn rigut la gràcia, com si res. 



Tal i com ha dit Leticia Dolera, en un tuit que s’hauria d’emmarcar, 'De qué sirven vuestros minutos de silencio contra al violencia de género si luego en la tribuna os comportáis como unos machistas?’. Señores diputados, el machismo se lo dejan ustedes al fondo del armario antes de vestirse y salir a la calle, perquè ja n'estem ben tipes. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada